Veracruz, a la llum i l’ombra
Martha Castellanos va obtenir una beca del Fondo Estatal para la Cultura y las Artes amb el projecte Veracruz, a la llum i a l’ombra que li ha significat vuit mesos de treball i quinze gravats en format 30×40 centímetres, cadascun.
En els seus gravats predominen tècniques mixtes, carborúndum, aiguafort, aiguatinta matita, transgrafía, sucre, puntaseca, l’ús de l’àcid directe, el vernís líquid, l’aiguatinta amb alcohol i la cera.
La Beca que va atorgar el Fons en la categoria Promoció del Patrimoni Cultural tenia com a proposta el centre històric de la ciutat i port de Veracruz, per aquest motiu els 15 gravats impresos sobre paper tipus Arches, doble cara De Ponte, 300 grams i amb colors terres del groc al vermell, tinguin les referències que denoten i els títols que connoten: Registre Civil i Monument Lara, Illa de Sacrificis, Far Venustiano Carranza, Antiga Estació de Ferrocarrils, Monument a Agustín Lara, Danzón i Presidència Municipal, Correus, Barris de Taules la Dacha, Exconvent Bethlemita, Baluard de Sant Jaume i palmera, Baluard de Sant Jaume vestigis, San Juan d’Ulúa, Primer globus aerostàtic i ex Convent Franciscà, Monument Carranza i vaixell.
Memòria i corc
Martha Castellanos buida a la ciutat de la seva memòria. No camina ningú per aquests carrers i alguns dels edificis només estan habitades per ombres, a penes espectres, formes ja anades per sempre. Els únics cossos que tallen l’horitzontalitat de les línies són estàtues, un elm buit amb la seva rigidesa de pedra, bronze i ferro.
Cap dels seus edificis té testimonis, i quan hi ha un, és el cos sense conductor d’un automòbil. No hi ha res que torbi a aquestes pedres, excepte el lent caure de la seva corc, el lliurament impossible, sense crit, al seu solipsisme.
Ningú passa al costat d’aquests murs, ports i finestres. Aquestes construccions immenses no són un lloc per a ningú, no són una referència per a cap memòria, és a dir, no les habita cap experiència sensible, la respiració d’una durada.
IV
Martha Castellanos aconsegueix retirar qualsevol possible litúrgia dels llocs històrics, esborra fins a la pietat mateixa que puguin fer néixer. Ni al mapa, però tampoc en un territori. El que està en aquests gravats és només el que en ells també està: terra de ningú, edificis de ningú, en què només viu un volum, un traç, un corc.
II
Martha Castellanos torna embalum, redueix a pur volum l’arquitectura, li treu tota possibilitat de convertir-se en un lloc. Aconsegueix amb això que els edificis siguin de qualsevol lloc, és a dir, de cap lloc. Evita així qualsevol empoderament en un nom, una data, un lloc. Cada gravat, sobretot Baluard el Far, Illa de Sacrificis, es torna anònim, fa que no sigui possible la seva predicabilidad o que si es parla o diu alguna cosa sobre ells no sigui diferent que fer-ho sobre el mar, una muntanya o un abisme.
V
Martha Castellanos procedeix desorganitzant qualsevol jerarquia, fa titubejar qualsevol virtualitat existent en les línies a tornar-les taques, a l’desdibuixar els perfils o els contorns. No hi ha cap lloc de veritat, li posa foc a qualsevol permanència, tot viu inacabat, esquerdat, entre l’inorgànic i l’orgànic. L’ordre oscil·la i es subverteix qualsevol certesa.
VI
Quin és l’enigma últim? Es preguntava Marsilio Ficino. El poder de transformar una cosa en una altra. Castellanos aconsegueix, seguint una a una les línies dels seus edificis i monuments, convertir-los en la interrogació del que en ells s’abisma. I és que en primer lloc el corc resideix en la nostra pròpia memòria. Impossibilitat de la memòria, tal semblaria el joc estètic últim d’aquesta gravadora.
VII
Cada peça s’abisma, enfonsa fins a la medul·la la impossibilitat d’habitar una memòria dels llocs i els llocs. Per això els torna espai, volum, embalum. Diu la veritat veritable que hi ha a qualsevol estàtua, en tot allò que posem drets.
En tornar embalum, traç concís, taca l’arquitectura, vacil·la, Castellanos aconsegueix una presentació no naturalista de la imatge subjectiva del món visible i ho fa a través d’una accentuació dels límits del propi gravat. Tensa les tècniques, les obliga a passar per una mena de paroxisme de les seves possibilitats últimes, sense tornar-dibuix o pintura.
Hi ha en aquestes peces exemplars 1 terribilidad, un furor, un exasperació: L’artista sap que no s’aixeca impunement el vel de la representació natural sense alçar també el propi.
Per què aturar-se en una forma més que en una altra si la realitat es mou en permanència, s’abisma, es buida? Martha té el valor de posar-nos-sense cap contemplació – enfront d’aquest abisme.
Textos de Eligio Calderón
Desembre del 2002
Be the first to comment